Després
de sis anys d’una intensa feina i, el que és més important,
d’un fidel seguiment de les seves propostes didàctiques per un nombre
significatiu de professors i professores, Cinescola
es veu preparada per fer un pas endavant i adoptar noves formes de difusió,
entre elles el format CD; tot i que la web seguirà en actiu i, a
més, l’oferta de propostes didàctiques es veurà reforçada
amb El Rebost de Cinescola.
Amb els nous formats, que apareixeran el 2010, pensem que Cinescola adopta
una formula manejable i pràctica per ser present, encara més,
en els centres educatius..
Des
de Cinescola no ens hem cansat de repetir que és el món educatiu
qui s’ha de fer càrrec de la gestió social d'aquesta enorme
i constant producció artística que és el cinema –comercial
i no comercial-, de la qual no som ni capaços d’imaginar-nos les
seves possibilitats educatives. Hem de seguir posant dempeus una educació
cinematogràfica que ens faci recuperar la riquesa del debat, del
comentari, de la comunicació, de la crítica dels espectadors/res
davant una obra fílmica.
El
cinema, els seus creadors, representen una aportació fonamental
per interpretar, conèixer i analitzar el nostre món contemporani.
Estem més que convençuts que el cinema mereix ser un espai
formatiu. El cinema ha d’ocupar en els centres docents el lloc que li correspon
com a fet cultural bàsic del món d’avui i, també,
perquè posseeix una potencialitat motivadora i educativa de primera
magnitud. El cinema i els altres mitjans de comunicació necessiten,
per altra banda, educació perquè són llenguatge i
necessiten capacitació per a la comprensió de tota la càrrega
comunicativa, estètica, de valors i contravalors que arrosseguen.
És
una lleugeresa –probablement una gravíssima irresponsabilitat– donar
per suposat que cadascú de nosaltres té capacitat per discriminar
i per traçar un itinerari ètic, raonat i il·lustrat
en el panorama dels mitjans de comunicació, i en particular en el
cinema, el mitjà més seguit pels nostres nens i nenes, pels
nostres nois i noies.
La cultura
cinematogràfica dels nostres alumnes que té com a intermediari
el model majoritari de televisió, es troba en una situació
d’autèntica penúria. Això fa que bona part de les
propostes d’educació cinematogràfica que ha de fer el professorat
que emprèn aquesta aventura, siguin molt de base, molt de treball
de trinxera, de crear fonaments, pròpies d’una situació d’emergència.
Per tant, no hem de tenir cap escrúpol en treballar, a vegades,
un cinema força comercial –però molt atractiu per a la majoria
dels alumnes- per poder avançar; perquè serveixi d’ham i
poder incorporar elements de coneixement del llenguatge audiovisual, de
la cultura cinematogràfica i de reflexió ètica. Això
sí, cinema comercial però digne, que no sigui tòxic
ni comporti contravalors.
El
públic actual ha perdut la capacitat de contemplar tota la densitat
que pot oferir el relat cinematogràfic, acostumat a la recepció
passiva del flux incessant d’imatges heterogènies. Les condicions
de recepció que imposa la televisió alteren tant el contingut
de les pel·lícules que, com diu Maurizio Nichetti, quasi
no podem dir que hem vist tal o qual pel·lícula, sinó,
en tot cas, que n’hem entrevist fragments a través dels anuncis.
Fomentar
la lectura crítica i comprensiva de la imatge; fer conèixer
una història mínima i bàsica del cinema perquè
l’alumnat es pugui situar millor davant la imatge cinematogràfica;
difondre les quatre regles del llenguatge fílmic; contextualitzar
una pel·lícula i allò que vol transmetre; gaudir del
cinema; interrelacionar el currículum amb un conjunt de produccions
cinematogràfiques són les vies per on, creiem, s’ha de plantejar
el cinema a les aules.
Formar
espectadors és formar ciutadans i ciutadanes; formar espectadors
significa fer possible veure pel·lícules amb tota l’extensió
de la paraula. Es tracta de lluitar per trencar amb l’hàbit d’empassar-se
pel·lícules sense pensar-les, sense acostar-se tranquil·lament,
assossegadament a elles i gaudir de les seves imatges, de les seves propostes
visuals, de les seves idees i de les seves advertències. Es tracta
de dignificar la nostra mirada.
El
treball escolar amb el cinema és absolutament pluridisciplinar i
representa disposar d’un element importantíssim de dinamització
a l’aula que afavoreix les tasques acadèmiques bàsiques:
comprensió, adquisició de conceptes, raonament... El cinema
potencia la reflexió, sensibilitza, fa prendre postures, formar-se
opinions davant d’una història de vida, com si fos una escola de
realitats... L’educació cinematogràfica transmet coneixements
sobre el llenguatge i les tècniques audiovisuals. La profunditat
d’un pla, la música, la il·luminació, un determinat
moviment de càmera ens diuen coses que no són expressades
verbalment i que cal que l’espectador sàpiga, descodifiqui i pugui
apreciar.
El treball
amb el cinema i la comunicació a l’escola permet trencar amb el
caràcter habitualment unidireccional que té la imatge audiovisual.
El potencial motivador del cinema a l’aula pot generar dinàmiques
de diàleg, de confrontació i reflexió que ens pot
ajudar a formar-nos com a espectadors, a tenir criteri i capacitat crítica.
A més, l’anàlisi crítica del cinema i de les imatges
audiovisuals promou el gust per la pregunta, per descobrir i per reinterpretar
fets i esdeveniments, que és l’essència mateixa de la dinàmica
educativa.
L’impacte
emocional de l’acció cinematogràfica implica una nova relació
amb la realitat. Moments cinematogràfics com Chaplin cuinant i menjant-se
les seves sabates al Pol Nord; l’acció a les escales d’Odessa de
El Cuirassat Potemkin o la caravana de cotxes dels immigrants a Las uvas
de la ira revelen la naturalesa i les possibilitats del cinema com a forma
d’interpretar el món que ens envolta.
|
