AulaMèdia
AulaMèdia
L'Aprobbo i el placebo


AulaMèdia
- Editorials
- Entrevistes
- Intro
- Premsa
- Ràdio
- Televisió
- Publicitat
- Cinema
Formació
DVDifusió
TVaula
CDcine
Índex
 
Aviat farà mig any, mentre gaudia d’un recés docent a la sala de profes de l’institut, vaig viure un episodi molt significatiu relacionat amb un programa antiplagi online que en aquell moment omplia a vessar titulars de diari i capçaleres informatives de telenotícies: l’Aprobbo. Aquest programa, desenvolupat per Symmetric dins l’àmbit col.laboratiu pel que fa a l’innovació tecnològica del Citilab de Cornellà, no era ni és altra cosa que una variant -per a molts coixa- d’altres programes preexistents des de fa gairebé 10 anys tals com el Turnitin, l’Ithenticate, el Copyscape o el Compilatio per citar-ne alguns. Dit així, algú podria qüestionar-se on rau l’afany d’innovar. Essencialment, des de la meva perspectiva personal, la innovació consistí en oferir gratuïtament el servei -iniciativa comprensible si en el finançament hi participen fons públics- , fer-lo operatiu pels autòctons a partir d’un menú únicament disponible en castellà i, sobretot i digne d’anàlisi, tenir la capacitat d’esdevenir innovació noticiable en uns mitjans sempre disposats a esbombar els darrers avenços tecnopedagògics com a distintiu del seu lideratge informatiu.

Per qui no tingui present el funcionament d’aquest programa, us en faig cinc cèntims tot seguit; en primera instància cal carregar el document sospitós de plagi i, acte seguit, l’Aprobbo cerca coincidències entre els continguts de l’arxiu i la informació relacionada que determinats motors de cerca faciliten. Una vegada l’algorisme en el que es fonamenta processa la informació corresponent, el programa emet un diagnòstic en el que s’hi contempla el grau de similitud (si és que n’hi ha) entre el document en qüestió i les possibles fonts localitzades a la xarxa. Això, en el cas de funcionar bé -i consti que fer-ne crítica no és ni de bon tros entre els objectius de l’article-, ens hauria de permetre establir el grau d’originalitat del document i/o d’inspiració del seu autor vers la informació disponible al ciberespai.

Si us sembla bé, introduït l’Aprobbo, tornem al recés de la sala de profes... El cas és que un company, d’esperit marcadament geek amb qui sovint compartim anècdotes i desventures TIC i TAC, va llegir en veu alta un titular d'un diari estatal que deia quelcom semblant a “Llega el antídoto contra el corta y pega de los estudiantes perezosos: el Aprobbo”. Després d’algunes puntualitzacions arran del programa per part dels avesats presents, més enllà de la informació que es desprenia del titular, la reacció generalitzada fou de joia i satisfacció profunda. Aquella explosió emocional desaforada tenia el seu perquè; semblava que, finalment, els docents disposàvem de l’eina definitiva per estalviar-nos consultar el rincón del vago cada vegada que, corregint un treball, aquest ens semblava massa ben elaborat pel que n’esperàvem de l’autoria.

El timbre que marca l’impàs de l’hora del pati a la tercera hora de classe va interrompre la feliç conjuntura i tots vam sortir escopetejats cap a les aules de destinació respectives. Allí ens hi esperaven alumnes que, entre d’altres necessitats, els calia i els cal imperiosament esdevenir competents a l’hora d’aprendre a aprendre, comunicar-se audiovisualment, alfabetitzar-se mediàticament, tractar i gestionar la informació i, sobretot, esdevenir autònoms i demostrar iniciativa personal.

D’aleshores a ençà, no he pogut treure’m del cap la reacció desencadenada per l’Aprobbo i no he estat capaç d’evitar que, poc a poc, m’aclaparin interrogants que hi estan relacionats. Abans de continuar consumint l’article, em deixaré dur per l’esperit de les autoritats sanitàries davant del tabac i us recomanaré que en mediteu la lectura ja que no us serà fàcil d’entomar...

Si els docents hem de deixar de ser els dipositaris de la informació, deixant l’instructivisme per quan convé, i ens cal esdevenir dinamitzadors del procés d’aprenentatge, sota els cànons del constructivisme social, com pot ser que, a hores d’ara, reaccionem d’aquesta manera? Per què necessitem detectar la còpia de continguts de la xarxa i, en canvi, no ens qüestionem perquè les nostres propostes la suggereixen? Com volem promoure competències quan les nostres propostes ni de bon tros estan dissenyades per posar-les en joc, ni tant sols detectar-les? Per què no demanem productes singulars i originals en els que l’alumnat pugui posar en joc la funcionalitat dels aprenentatges, tot evidenciant destreses concretes? Quin plantejament pedagògic seguim quan demanem que els nostres alumnes reescriguin informació que ja té sentit tal i com la troben a la xarxa? Per què no som capaços de veure la paradoxa entre el que ens espanta del “recorta y pega” i un dels principals preceptes del web i l’e-learning 2.0: facilitar que els documents ben elaborats es difonguin i es reutilitzin? Per què els docents menystenim tan sovint la motivació i la creativitat de tots els agents implicats en el procés educatiu a l’hora de plantejar les nostres propostes de treball? Qui de nosaltres, amb la mà al cor, reconeix disposar de la formació adient imprescindible a l’hora de guiar i evaluar formativament, i per tant formadorament, una proposta de treball que exigeixi cercar informació, seleccionar-la, assimilar-la i utilitzar-la per tal d’elaborar un producte que fomenti l’aprenentatge significatiu i la competència digital? Més concretament, qui ensenya a gestionar i seleccionar fonts d’informació a la xarxa, a rastrejar-ne l’autoria per tal de contrastar-la, a emprar les eines del web 2.0 (RSS, marcadors socials...) que donen assistència al procés d’informació, a citar tot respectant la propietat intel.lectual...

Donat que heu arribat fins aquí, desestimant per un o altre motiu l’advertència prèvia, suposo que les qüestions precedents us hauran permès ser més empàtics amb la meva sensació de desencaix i frustració vers un col.lectiu com el nostre, desitjós i necessitat de desenvolupar en l’alumnat competències com les abans esmentades, però que, a hores d’ara, es posa nerviós cada vegada que un nano, fent ostentació de la seva nativitat digital, desplega la recerca avançada del Google; pretén obtenir profit didàctic d’alguna prestació del mòbil a l’aula o bé penja el darrer vídeo que ha fet al Facebook

 
clica aquí
Crea y pega és un curtmetratge presentat al DiBa Express 2009 inspirat en el mateix fet que dóna origen a aquest article.
 
Ara que ha quedat escrit i ho he rellegit, he de reconèixer que potser n’he fet un gra massa i ho he viscut de forma esbiaixada, però creieu-me si us dic que he estat a punt de donar la raó a aquells/es qui, atenent-se als tics (que no TICS) docents que fan possible que la realitat educativa sigui capaç d’articular tal benvinguda a l’Aprobbo, sovint m’han batejat com a docent de ciència ficció per proposar un webquest als alumnes o plantejar qüestions a l’entorn d’un audiovisual. Sincerament, espero que aquestes inèrcies no es perpetuïn i que, fruit del compromís, la vocació i la responsabilitat docent, els futurs titulars que retratin l’Aprobbo de torn versin sobre quelcom semblant a “Arriba l’Aprobbo, el programari idoni per certificar l’autoria d’un document i contrastar-ne les fonts citades”. En el precís instant que els mitjans, sempre atents a dispensar el placebo adient a l’audiència, concebeixen titulars així, ben probablement la utopia haurà esdevingut.
 
Andreu Rabassa


AulaMèdiasetembre 2009article