Si agafem la televisió com a paradigma dels mitjans tradicionals, el fet que nosaltres vegem o no unes determinades imatges depèn del criteri d’un programador, d’un director, etc. Ells són qui decideixen el que veu l’espectador (que té la llibertat de mirar o no aquell canal, o fins i tot la llibertat, oblidada de vegades, de mirar o no la televisió). A Internet, en canvi, la informació la podem buscar nosaltres mateixos navegant per pàgines que coneixem, cerquem o trobem per casualitat d’entre els milions i milions de webs (i tan fàcilment podem arribar a un súper web d’una gran multinacional com al web casolà d’un aficionat a qualsevol cosa). O -l’altra gran font- la informació també ens pot arribar enllaçada a través de correus electrònics dels nostres contactes i, per tant, també ens arriba triada. La gran diferència és que ara és un contacte qui decideix si allò ens resultarà interessant o no, i no pas un programador de televisió.

El resultat final és similar: la gent veu una cosa i li agrada o no, i hi ha coses que pel que sigui “triomfen” més que d’altres. La diferència és que a la televisió són uns pocs els qui decideixen si allò agradarà o no i fer un gran clic que ho donarà a conèixer a milions de persones alhora. A Internet és el mateix públic qui veu i decideix si li agrada o no i si ho reenvia a més gent o no. I és a base de milers i milers de petits clics que poc a poc va arribant al mateix públic.

D’aquesta manera, un petit vídeo fet per un aficionat a la seva habitació a l’altra punta de món pot arribar a la nostra pantalla si compleix un requisit: que milions d’internautes abans que nosaltres l’hagin trobat prou divertit, transcendental, provocatiu, útil, etc., com per a passar-lo als seus contactes. I que l’últim d’aquests internautes hagi estat un contacte nostre. Després, si nosaltres també creiem que s’ho val, el reenviarem i entrarem a formar part de la cadena. I és que qui no voldria fer-li un bon regal a un amic i que en algun lloc rigui, gaudeixi o s’emocioni una estona gràcies a nosaltres?

Aquesta versió 2.0 del boca-orella és el que s’ha anomenat expansió viral, fent el símil amb la manera com s’expandeix un virus: una cèl·lula infectada en contagia unes quantes que al seu torn en contagien cadascuna unes quantes més i d’aquesta manera amb l’acció de cada actor no es sumen infectats sinó que es multipliquen per desenes. Aquest fenomen ha servit per estendre qualsevol cosa: vídeos d’aficionat, campanyes de contingut social, notícies (més o menys certes) que no surten als canals d’informació convencionals, o fins i tot coses que habitualment haurien arribat per altres canals com per exemple vídeos musicals que només han corregut a internet però han acabat sent dels més vistos de l’any. 

La quantitat perquè per recomanar un llibre boca-orella cal veure l’amic en un espai de temps no molt llarg després d’haver-lo llegit o bé que per algun motiu el llibre vingui a la conversa. Per tant, excepte en casos especials de grans audiències (per exemple un professor amb els seus alumnes), el nombre de persones a qui donarem una recomanació directa és limitat. En canvi, a Internet donar aquella recomanació a desenes de persones alhora ens costarà només un parell de clics. I la naturalesa de la recomanació perquè sí en el contacte oral podem recomanar un vídeo o un joc, via internet podem enviar el vídeo o el joc mateix, adjunt o a través d’un enllaç. Ara no direm “has vist el vídeo de…?” (i aleshores el nostre amic si un dia està davant la tele, si posen aquell vídeo, si se’n recorda que li vam recomanar, ens farà confiança i el podrà veure), sinó “mira’t aquest vídeo”. I el nostre contacte estarà a només un clic (sovint irreprimible) de veure’l.