Émile Reynaud	Praxinoscopi	Pobre Pierrot (1892)

Encara que la tècnica de l’animació ha evolucionat molt des de les primeres produccions de Reynaud, pensem per un moment en l’animació amb plastilina, pixelació, 3D, etc., la finalitat continua essent la mateixa: crear il·lusió de moviment a partir de dibuixos que ens expliquen històries divertides.

L’animació és present a bona part de la graella televisiva actual dedicada als infants, i a voltes no tant infants, de la majoria de les cadenes del nostre país. Les reflexions d’aquest article es centren en la pantalla dels dibuixos animats i són els resultat d’un estudi de camp realitzat a cent setanta nens i nenes de tercer de primària del nostre país el setembre del 2007. El nostre objectiu era aprofundir en el coneixement que la mostra escollida, nens i nenes de l’àrea metropolitana de Barcelona, tenien sobre Les Tres Bessones. Arran del qüestionari que vam passar-los per obtenir les dades, ens hem adonat de quines són les pantalles d’animació preferides per la majoria dels nens i nenes enquestats. Amb tot, cal prendre els resultats obtinguts de la investigació amb cautela, ja que no són representatius de tota la mainada del nostre país. 

El qüestionari dissenyat per a la investigació constava de catorze preguntes que responien a quatre blocs temàtics concrets. El primer bloc es centrava en descobrir els contes preferits dels nens i les nenes d’aquesta edat. El segon nucli temàtic preguntava obertament pels dibuixos animats que més els agraden, aspecte que desenvoluparem a continuació. El tercer bloc feia un zoom entorn la figura de Les Tres Bessones i, finalment, el darrer bloc tractava el merchandising del producte mediàtic. Les dues preguntes referides als dibuixos animats eren les següents: a) Escriu el títol dels dibuixos animats que més t’agraden i b) Digues per què t’agraden aquests dibuixos animats.

Els resultats obtinguts després d’haver buidat els qüestionaris i haver fet un estudi comparatiu entre nens i nenes han estat els següents. El primer lloc l’ocupen títols que pertanyen a canals privats de pagament, com per exemple Disney Channel, Naruto, Rantaro i d’altres que vam incloure dins del mateix apartat. En segon lloc, els dibuixos animats emesos per canals públics i privats gratuïts que els nens i les nenes han dit que més els agraden són els següents.

Crida l’atenció veure que el 75% dels dibuixos preferits són de procedència japonesa i que, a excepció d’Inuyasha que es veu per TV3, la resta s’emeten en cadenes privades de televisió lliures de pagament. Aquesta dada ens ha sorprès també per un altre motiu. Hem analitzat la programació infantil de totes les cadenes del país i hem vist que les de TV3 i el K33 són les que ofereixen una programació per a infants més àmplia. Per contra, els dibuixos animats que han escollit els informants de la mostra pertanyen als canals digitals de pagament o als canals privats lliures de pagament. Els nens i les nenes han coincidit a afirmar que els dibuixos que han citat els agraden perquè els fan riure i són divertits. Veiem com d’aquesta manera s’acompleixen dues de les funcions principals de la televisió: entretenir i divertir, malgrat el contingut que ofereixi no s’adeqüi a l’edat de l’audiència. 

Tanmateix, aquestes dades ens fan pensar que cada vegada hi ha més nens i nenes que escullen lliurement els programes que volen veure sense cap tipus d’orientació i diàleg amb els adults. Tal i com han exposat experts en el tema, com per exemple Tapscott (1998) i Buckingham (2003), per citar-ne alguns, l’etapa coneguda com a “infantesa” cada vegada s’escurça més i es perd rere les pantalles de la televisió. Parafrasejant Corea (2004), els nens i nenes ja han deixat de ser ineptes a educar perquè han esdevingut consumidors a conquistar. Tot el que surt a la televisió crea al seu entorn un merchandasing esfereïdor que interactua amb el producte mediàtic i funciona com a nexe entre la ficció i la realitat. És obvi, doncs, que l’educació en pantalles a la família i a l’escola és cada dia més necessària per aconseguir una ciutadania democràtica capaç de viure en al societat del coneixement i la informació. 

Bibliografia

Ambròs, A. i Breu, R. (2007): Cinema i educació. El cinema a l’aula de primària i secundària. Barcelona. Graó

Ambròs, A. i Prats, M. (2007): “Un estudio sobre la recepción mediática de los personajes femeninos de Las Tres Mellizas” (en premsa).

Buckingham, D. (2003): Media Education. Literacy, Learning and Contemporary Culture. UK, Polity Press, Blackwell Publishing Ltd. 

Corea, C. (2004): “Pedagogía y comunicación en la era del aburrimiento”, en Corea, C. & Lewkowicz, I. Pedagogía del aburrido. Buenos Aires, Paidós SAICF.

Rubak, J. (2007): Du praxinoscope au cellulo. Paris. Centre National de la Cinématographie (CNC).

Tapscott, D. (1998): Growing Up Digital: The Rise of the Net Generation. New York, McGraw-Hill.