Dimarts
a la tarda (22 de gener de 2008) vaig estar a l’Escola Industrial de Barcelona
convidat en una taula rodona pels amics d’AulaMèdia. Vaig xerrar
sobre la televisió, com hem d’entendre aquest mitjà i la
difícil fita d’ensenyar com s’ha de mirar. La majoria d’assistents
eren professors de secundària, tots ells preocupats pel poder que
les pantalles estan tenint sobre els seus alumnes. Vivim en l’era de la
imatge, de l’espectacle audiovisual, i això ha fet canviar els habits
d’aprenentatge i d’entreteniment dels joves. Però el mètode
de l’ensenyament no ha avançat al mateix ritme, ben al contrari.
Hi ha mestres que es preocupen per crear una assignatura d’educació
mediàtica però no tenen el suport institucional per part
dels departaments competents, tot i que per llei s’hauria de fer. Quins
interessos hi ha al darrere? Per què no hi ha manera de tirar-ho
endavant? Primer de tot hem d’entendre que són grups empresarials
els que gestionen els mitjans de comunicació, grups que tenen la
influència dels partits polítics dins l’organització
i que es regeixen per la rendibilitat, com tot negoci. Per això,
un principal objectiu és aconseguir la màxima audiència
a partir de mètodes que a vegades passen el límit ètic
i moral. A la ponència vaig voler fer entendre que som els ciutadans,
sobretot, els que ens hem de protegir d’aquesta recerca d’audiència.
Hem de ser crítics i actius davant la pantalla. Òbviament,
a més caldria un organisme que tingués un poder més
explícit de control dels mass media, la dificultat és saber
com.
Quantes
vegades he escoltat comentaris de gent sobre el què han vist per
televisió i que no han sabut entendre. En televisió hi ha
una representació de la realitat, una posada en escena que substitueix
la realitat, fins i tot la pot arribar a imitar. Llavors s’exclouran o
s’afegiran elements segons convingui a l’emissor, i és aquí
on els telespectadors hem de preguntar-nos el per què d’això.
La televisió prioritza l’espectacle, la posada en escena per sobre
del contingut. I només cal posar d’exemple els telenotícies
de totes les cadenes. I es que el mitjà té les eines per
a potenciar l’atractiu audiovisual. Però no sempre l’espectacle
televisiu ha de voler dir vulgaritat. Qui busca en la televisió
un mestre per aprendre va ben equivocat, no ha de tenir aquesta funció,
sinó la d’informar i entretenir.
Durant
les dues hores de taula rodona va sortir en més d’una ocasió
la preocupació per l’existència d’un organisme assessor i
sancionador audiovisual. Caldria la força i poder del govern i dels
col·legis de professionals del sector per tirar-ho endavant; impossible,
vaja. Precisament, aquesta setmana s’ha constituït el consell de la
Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, i el paper de l’actual
òrgan existent com és el CAC (Consell Audiovisual de Catalunya)
n’ha aprovat la constitució; ara TVC i Catalunya Ràdio estarà
dirigida per membres clarament vinculats a partits polítics. El
que té delicte és que l’esperit de la llei que fa poques
hores ha aprovat el Parlament es basava en la no politització del
consell, però és igual, el CAC, sent-ne conscient, ha donat
el vist-i-plau. La direcció de TV3 passarà a mans de CiU,
el PSC es quedarà el cap de programes i la presidència la
tindrà ERC. |
|
|
Carles
Aparicio
|
|
Periodista
|
|
