Que
l’Educació en Comunicació –i per extensió l’educació
en pantalles- ha d’ésser una prioritat pels nostres alumnes és,
a hores d’ara i atenent-nos als efectes socialitzadors dels mitjans, un
fet indiscutible. Molt sovint la tasca educativa que intentem fer des de
l’escola és reinterpretada i sovint deixada de banda pels infants
ja que l’ambient en el que es belluguen quan surten de l’escola no els
facilita en absolut que interioritzin allò que tant poc té
a veure amb la seva “realitat”. D’altra banda, és per tots sabut
que darrerament aquesta “conjuntura” en la que viuen ha allargat la seva
ombra i ara ja plana directament damunt la nosta tasca; tant és
així que els pitjors estereotips que projecten els mitjans són
el pa nostre de cada dia, les conductes menys assertives són les
més comuns entre els nanos a l’hora de resoldre conflictes i la
superficialitat junt amb la cultura del mínim esforç no deixen,
dia rera dia, de fer nous adeptes entre la mainada. Sense cap mena de dubte
culpar de tot això a l’analfabetisme mediàtic és poc
encertat, però el que és ben clar és que un infant
incapaç d’afrontar amb les mínimes garanties el bombardeig
mediàtic de les pantalles que l’envolten és un candidat a
deixar-se dur per les modes, l’hedonisme i la manipulació que plana
en l’ambient.
Tot plantejant-me
la responsabilitat d’educar en pantalles, vaig veure clar que la responsabilitat
en qüestió no podia ser altra que aquella que un assumeix quan
es donen les mínimes condicions per tirar endavant allò que
et planteges, ja que responsabilitzar-me sense cap garantia d’èxit
-sempre des del meu punt de vista particular, és clar!- esdevindria
un exercici estèril i probablement irresponsable.
Feta
la reflexió, vaig decidir analitzar els principals factors que podien
fer possible que jo em sentís responsable d’educar en pantalles,
fent l’esforç de deixar de banda la meva meravellosa experiència
personal, voluntarista i poc representativa pel que fa a la realitat de
l’educació en mitjans a casa nostra. Ara ja tot era bufar i fer
ampolles, si el fet que havia de garantir la meva responsabilitat era educar
en pantalles, és clar que, pel cap baix, alguns dels factors més
importants que havia de considerar eren:
-
La implicació del professorat, els pares i l’administració
pel que fa a aquesta tasca.
-
Comptar amb un currículum sensible amb l’Educació en Comunicació.
-
Comptar amb la formació adequada i el material adequat.
-
L’exposició dels infants als efectes del seu analfabetisme mediàtic.
La comunicació,
en poc temps, ha transformat la nostra vida quotidiana i la nostra pràctica
professional, les nostres cases, les nostres formes de relacionar-nos i
les nostres maneres de reafirmar-nos, ara bé, com a educadors en
pantalles som tan analfabets com els nostres alumnes, no comptem amb un
currículum sensible a la causa ni amb la implicació social
necessària i, per la seva banda, els nostres alumnes cada vegada
estan més exposats a les conseqüències del seu analfabetisme
mediàtic ja que els mitjans esdevenen omnipresents. Ateses aquestes
observacions i entenent la responsabilitat com a motor en la presa de decisions
o accions concretes, no veig possible, ara per ara, responsabilitzar-me
d'educar en pantalles. Ara bé, donat que sóc plenament conscient
de la importància d'educar en mitjans, sí que em responsabilitzo
de fer el possible per tal que es donin les condicions que ara mateix no
fan efectiva l'alfabetització mediàtica a les aules.
Sóc
molt conscient que aquesta conclusió pot infondre cert desànim
i fer-vos pensar que tinc una perspectiva pessimista de tot plegat. Res
més lluny de la meva intenció ja que pretenc trobar aliats
conscients i compromesos a l'hora de fer possible que tot allò que
he tingut la sort de viure en primera persona pel que fa a l'Educació
en Comunicació a l'aula, deixi de ser personal i esdevingui una
experiència generalitzada mercès el desplegament de les actuacions
adients. |
|
|
