 El
passat 5 d’octubre van fer l’estrena del nostre segon llargmetratge, el
primer fora “La sospita”. “Dentoletes, un nou amic” és el títol
de la producció i com el curs passat, hem intentat que els nous
alumnes i els que tingueren l’experiència l’any passat (5é
i 6é) participaren en el procés de la realització
d’una pel·lícula, al nostre nivell.
Des
de la creació del guió, fins la postproducció tot
ha estat fet per grups d’alumnes que han viscut en primera persona l’experiència
de fer una pel·lícula. L’esquema de treball ha estat bàsicament
el mateix de l’anterior: primer trimestre demanda de voluntaris i voluntàries
i elecció de les tasques a fer, a més a més de confeccionar
el guió; segon trimestre realització de cursets per a la
majoria de grups de treball, contactes amb professionals i recerca de recursos
econòmics; tercer trimestre rodatge i edició digital. L’estrena
l’hem feta sempre al començament del nou curs.
Han
hagut xicotetes i grans diferències respecte a la pel·lícula
del curs passat totes fruit de l’experiència que ja teníem
(no és que fora molta haver-ne fet una pel·lícula,
quan férem l’altra no teníem cap experiència però)
del guió i dels alumnes que han participat.
Com
que en la primera comprovàrem d’immediat que el so no tenia un mínim
de qualitat, per aquesta nova pel·lícula es posàrem
en contacte amb un enginyer de so que ens aconsellà un equip mínim
que estigués a l’altura de les nostres possibilitats: aleshores,
amb els diners que el públic ens donà el dia de l’estrena
-i després de tornar el préstec- compràrem un micròfon
de condensador que pot transformar-se de cardioid a hipercardioid (l’equivalent
en imatges a captar-les amb un angular o amb un teleobjectiu), que és
prou robust i que no necessita alimentació “fantom”(corrent elèctrica
que proporciona la mateixa càmera al micro i que les càmeres
xicotetes que utiltzem no en tenen) doncs funciona amb piles, a això
l’afegirem una perxa telescòpica i uns auriculars per a que l’encarregat
de so pogués controlar la qualitat del so i trobara la millor ubicació
del micro. La veritat és que ha millorat prou respecte a l’altra
pel·lícula, encara que quan fa vent es nota. Ja que teníem
l’equip de so adient enguany hem fet el grup de sonidistes que constava
de quatre xiquets i xiquetes i la veritat és que han estat molt
vocacionals: tots quatre s’identificaren aviat amb el seu treball després
de realitzar el curset corresponent amb Natzari Lorente, l’enginyer de
so.
La música
de la banda sonora ha estat treballada de manera diferent: A “La sospita”,
la nostra pel·lícula anterior, la banda sonora estava constituïda
per temes d’altres pel·lículas i músiques d’allò
més diferent, tret d’unes peces de percussió que es gravaren
a la classe de música; en aquesta segona pel·lícula
tota la música de la banda sonora ha estat interpretada pels alumnes
de l’escola. La col·laboració de Susi Peirotén, la
professora de música, ha estat molt important, així com la
de Roger Pons que va crear la cançó en forma de cànon
que obre la pel·lícula i la tanca, interpretada pels alumnes
de segon.
Per
qüestions del guió, quasi vint persones adultes feien falta
per a la pel·lícula. El curs passat vàrem comprovar
que hi havia pares i mares (més mares que pares) que s’oferiren
per a representar un paper, alguns d’ells es quedaren amb les ganes. Enguany
també han hagut més oferiments que personatges, aleshores
va sortir el problema de fer un casting per aquestes persones. Després
de comentar-ho vam aplegar a la conclusió de que no en faríem
de casting i que donaríem els papers al tall que es presentaren;
vam pensar que si es presentaven era perquè tenien voluntat i gust
per fer el seu paper. Donàrem preferència a les pares i mares
reals d’actrius i actors. Les persones que no han participat, estan en
llista d’espera per a la propera pel·lícula. Sense cap excepció
tots els adults participants varen gaudir l’experiència i la seua
interpretació ha estat d’allò més bé.
Com
que en esta pel·lícula hi ha animals vam pensar que faria
falta una ensinistradora-encarregada dels animals. Carme Caballero, alumna
de 5é es va oferir i va fer el seu paper a la perfecció.
Teníem dos conills iguals i férem servir un o altre segons
l’escena i el que volíem d’ells. Com que els conills s’han criat
a la gàbia del col·legi estaven familiaritzats amb la gent.
Les tasques de l’ensinistradora-encarregada van ser moltes, per exemple:
durant el segon trimestre controlà que tots els actors i actrius
convisqueren amb el conill al menys dos o tres dies per a familiaritzar-se
mútuament, els va preparar per a que anaren cap a on estava el menjar,
duia els conills al set de rodatge amb el transportin i els tornava a la
gàbia en acabar el rodatge del dia.
Enguany
l’equip de càmeres ha estat molt nombrós i hem fet torns,
a més a més les xiques s’han animat a formar part d’aquest
equip de treball. Per compromisos de treball la maquilladora professional
de cine que donà el curset l’any passat, no ha pogut venir enguany.
Cap de problema: Rosa i Carla, alumnes maquilladores del curs passat han
donat el curset a les noves i ho van fer molt bé. Hem tingut més
cura amb el disseny gràfic. Lluïsa Morató, dissenyadora
professional, va donar el curset i després es va dissenyar el cartell
de la pel·lícula. Val a dir que en aquesta pel·lícula
han participat davant i darrere de la càmera 120 persones i això
suposa que l’activitat ha estat recolçada pel claustre, pels alumnes
i per les famílies.
En
definitiva creguem que la realització de la pel·lícula
ha fet que una xicoteta part de coneixements teòrics que s’imparteixen
a les aules (matemàtiques, plàstica, llenguatge, medi, música,
interpretació, etc.) formarem part d’un projecte real, un projecte
eminentment pràctic, una experiència on calia solucionar
problemes reals. Per una altra banda tot l’alumnat que ha participat ha
viscut en primera persona el procés de la realització d’una
pel·lícula i la seua complexitat. La pel·lícula
ha estat el millor exemple de treball en equip, cosa absolutament necessària
per a dur a terme el projecte: tots i totes són importants, si falla
un equip de treball falla la pel·lícula.
L’aventura
de la colla d’amics amb el conill pretén divertir al públic
com a conseqüència dels embolics que van produint-se al llarg
de la història. Pensem que la pel·lícula aporta el
seu gra de sorra a la integració dels i de les alumnes del nostre
col·legi i suposa també una reflexió sobre la possessió
d’animals de companyia sense responsabilitat. |
|
J.
M. Morató
CEIP
Heretats
L'Alcudia |
