Sovint es parla sobre la televisió i el seu possible impacte educatiu. Sobre el paper dels mitjans de comunicació i la influència que poden tenir sobre infants i joves. Si analitzem, però, el panorama televisiu actual, veurem que en les graelles de les televisions hi ha ben poc espai per a programes amb una clara intenció didàctica o educativa. 

Sense afany de justificar les “màquines de la veritat” i els escarnis televisius, entenc que les televisions estatals tenen pressupostos estratosfèrics i que, per tant, un punt amunt o avall en el famós “share” d’audiència, pot suposar un augment important en els ingressos d’un programa o, fins i tot, en pot dependre la seva continuïtat. 

Si les grans cadenes de televisió, doncs, viuen gairebé esclavitzades pel “share”, i si això té una certa justificació, quina és la fórmula per a poder donar cabuda a altres continguts, diguem-ne més educatius, dins la programació televisiva? Doncs la lògica diu que hauria de ser a les televisions locals, que no viuen sota el jou de l’audiència (o com a mínim no tant), i que poden oferir una proximitat que per les grans cadenes televisives seria impossible. 

Aquest és el cas de 25 Televisió, una televisió local del Barcelonès i d’un dels seus programes: “’Experiències Educatives”. Farà gairebé dos anys, que 25 televisió i dues entitats- FAPAES (Federació d’Associacions de Pares i Mares d’Educació Secundària) i FES (Família, Educació i Societat) - van firmar un conveni de col·laboració. L’objectiu d’aquest conveni era portar a terme un programa d’emissió mensual i de trenta minuts de durada que parlés sobre el món de l’educació. 

Un dels objectius del programa, el principal, és fomentar el paper educatiu de la família i oferir eines pràctiques als pares i mares per a la seva tasca educativa. Totes dues entitats, FAPAES i FES, donen molta importància a la formació dels pares i mares, ja que el paper fonamental en l’educació d’una persona recau en la família. Hi intervenen, de fet, diferents agents: l’escola (professors, companys...) els agents socials (mitjans de comunicació, espais de participació social, altres entitats...) l’Administració educativa, i, com dèiem, la família com a agent més important.

La informació i la formació de pares i mares crea opinió, desperta l’interès per la participació i fa que aquesta participació sigui més constructiva. Els pares i mares que coneixen què passa a l’escola, que tenen idees per resoldre problemes, que estan sensibilitzats pels problemes dels seus fills... són pares i mares que poden aportar moltes coses.

Aquestes són les idees que el programa ha de transmetre. La pregunta que apareix per al professional de la televisió és, aleshores, ben clara: Com es poden fer aquest tipus de continguts atractius per al públic? 

Combinar continguts de gran importància social (l’educació com a exemple) i atractiu televisiu no és fàcil. Captar, a través d’un programa sobre educació, l’espectador que està a la butaca de casa seva i que posa la televisió per a divertir-se una estona, és tot un repte. Potser és més fàcil entretenir fent humor sobre l’actualitat que recordant les responsabilitats que té un mateix com a pare? O és que la gran massa de població, quan està a casa després d’una llarga jornada de treball el que vol és desconnectar el cervell i connectar el televisor? És per això que ara mateix el món televisiu té el nivell que té?

Sigui com sigui, a “l’Experiències Educatives” s’ha intentat tenir en compte tots aquests factors a l’hora d’elaborar l’estructura del programa. S’ha intentat buscar l’equilibri entre el contingut educatiu i l’atractiu televisiu. 

- Una manera que sembla atractiva per a parlar de l’educació dels valors, és fer-ho a través d’escenificacions amb actors, que recreïn situacions familiars que podrien passar a qualsevol llar. 
- Pot captar també l’atenció de l’espectador un programa monogràfic sobre educació i televisió, amb professionals reconeguts del mitjà explicant si la televisió ha de tenir una funció educativa, o explicant com poden els pares i mares ensenyar a veure la televisió als seus fills. 
- També dóna caire atractiu al programa un personatge conegut parlant de la seva experiència com a educador. Hem tingut l’honor de poder parlar d’educació amb personalitats com Jordi Pujol, Ferran Monegal o Sergi Mas, entre d’altres. Ha estat una gran satisfacció descobrir l’interès d’aquestes persones per l’educació i les molt més que dignes xifres d’audiència del programa corroboren la teoria que aquest estil pot arribar a ser atractiu pel públic. 

Amb l’experiència d’aquest programa, sembla evident que en el món de les televisions locals, l’educació pot arribar a trobar el seu espai, però igual d’evident sembla que el grans decisions sobre televisió no aposten per la comunicació local. A Barcelona, per exemple, la quantitat de televisions locals es veurà reduïda a quatre un cop arribi completament la Televisió Digital Terrestre (TDT) i, d’aquesta manera, els continguts de caire educatiu es trobaran, una vegada més, un nou panorama que els dificultarà la recerca del seu lloc a les graelles televisives.