En el butlletí de mestres dels anys 30 a Catalunya, trobem bons exemples de quin tipus de cinema era considerat pedagògic i de com s’integrava de manera formal i institucional i alhora espontània, la seva aplicació a l’àmbit educatiu en un sentit molt extens (parròquies, sindicats, escoles, ateneus, universitats, recerca...). Seran precisament la fotografia i el cinema, les disciplines que, malgrat haver aconseguit un gran reconeixement intel·lectual i artístic, acabaran dinamitant el concepte tradicional d’art i articulant el nou referent de la “cultura de masses”.

Walter Benjamin (2004) ho vaticina en la seva obra, que porta com a títol La obra de arte en la época de su reproductibilidad técnica, i grans cineastes com Roberto Rossellini en són plenament conscients: el cinema és també comunicació de masses, indústria cultural i mitjà d’adoctrinament social. I és en aquestes facetes, com assenyala Rossellini, en les que el potencial educatiu d’aquest mitjà és encara superior. El franquisme ho va demostrar àmpliament a casa nostra. La recuperació de la democràcia i la reobertura al món van coincidir amb una segona revolució tecnològica i cultural fonamental: s’estava entrant ja en l’era digital. La crisis estarà servida. La comunicació ha substituït avui, fins i tot, el mateix concepte de cultura (de masses), i l’escola, entretant, continua enquistada en les estructures del vell règim. 

El model social i cultural d’avui, descentrat i plural planteja la necessitat d’obrir horitzons mentals, geogràfics i temporals en l’àmbit educatiu. La pluralitat vol dir també, comptar amb la diversitat d’actors que haurien d’intervenir en aquesta tasca col·lectiva.

Les reflexions del discurs anterior argumenten el gran potencial educatiu que el patrimoni cultural, en aquest cas, audiovisual, pot tenir avui en dia. El Museu del Cinema a Girona s’ha proposat desenvolupar-lo, entenent que cal establir ponts de diàleg entre el debat cultural i l’educatiu. La memòria, el patrimoni, són elements fonamentals per aconseguir-ho. A una distància equidistant de l’aula i la productora, del mercat i la societat, el fons patrimonial del museu ens permet observar des de la distància històrica allò que ha perdurat i que per tant, constitueix l’essencial d’aquest llenguatge que avui ens condiciona. 

Si com diu Jean Renoir, acordem que cinema és tot allò que es mou en una pantalla, podem començar per parlar de prop de 500 anys de cinema. Des de la tradició del teatre d’ombres fins a les tecnologies digitals, la tècnica ha evolucionat de manera notable, però les idees no massa. La capacitat de fascinació de les imatges combinades amb el so o la música es manté inalterable malgrat el pas dels segles. 

El museu del cinema, articulat entorn la col·lecció Tomàs Mallol, exposa els primers aparells i imatges de la història. El seu discurs no es centra en la història dels films del segle XX, sinó que permet una visió de la narració audiovisual com a pràctica inherent al fet humà. Les visites al museu per a grups escolars sempre van acompanyades de propostes d’experimentació amb aquest llenguatge:

El teatre d’ombres, per exemple, que segueix configurant una tradició cultural molt important a la Índia, a Turquia i a Indonèsia, ens permet jugar amb les ombres, del propi cos o dels personatges que inventem i entendre que aquesta és la imatge més antiga, essencial i engrescadora.

La fotografia i els principis de l’animació o les joguines òptiques, que fan possible la il·lusió del moviment, afegeixen complexitat tècnica a l’expressió artística però permeten superar les limitacions físiques i apropar-nos a la màgia de recrear la realitat.

Finalment, el cinema permet entendre la síntesi de totes les aportacions i desenvolupar les possibilitats pedagògiques d’una tasca en la que tothom intervé aportant les seves habilitats específiques i col·laborant en un resultat final que mai deixa de sorprendre. 

El projecte educatiu va molt més enllà de l’àmbit escolar i educatiu formal. El treball amb docents en el seminari permanent de cinema i educació; les maletes didàctiques que ens permeten arribar a les aules o festivals que ens ho demanen; les propostes obertes a grups familiars o d’educació en el lleure i a tots aquells col·lectius interessats; els casals d’estiu o de Nadal per fer una pel·lícula; el cicle Parlem de cinema; el Pantalla oberta, el Documental del mes, els TV fòrums... totes les activitats del Museu tenen, en definitiva, la finalitat de transmetre el coneixement i les possibilitats que la memòria i el patrimoni cultural ens aporta per incentivar així la creació audiovisual, la formació de públics i de ciutadans més crítics i participatius.