És un lloc comú entre els ensenyants acusar a la televisió de tots els mals de la societat en la que vivim, fer-la responsable de les dificultats que troba el desenvolupament del pensament lliure i personal de l’alumnat i responsabilitzar-la de les carències que pateix. No cal dir que no estic en absolut d’acord amb aquestes afirmacions, però fins i tot acceptant-les, pense que la conseqüència lògica seria la introducció de la televisió a l’aula per deconstruir aquest poder incapacitador del pensament, analitzar la seua influència i desvetllar els seus encants. Això o abandonar el nostre alumnat a les seues urpes.

Amb aquestes intencions em vaig disposar a introduir l’anàlisi televisiva a les classes de filosofia. Pensava que si l’objectiu fonamental de la filosofia als nostres dies consistia en pensar el present, no podia evadir la responsabilitat de pensar amb la televisió. D’aquest intent sorgí el projecte “Pensar amb la televisió”, que ha rebut el VIIIé Premi d’experiències educatives “Ciutat d’Alzira”.

El punt de partida va ser l’anàlisi de la programació televisiva. En una primera reflexió ens adonàrem que l’interés econòmic guiava bona part dels continguts de les cadenes generalistes, i que, a més a més, aquest estava ocult en les mateixes graelles informatives de la programació. Els anuncis no apareixien ressenyats a la programació! I en canvi recorrien totes les franges horàries, justificaven els continus canvis i dirigien els criteris dels directius i programadors.

L’anàlisi exhaustiva de la publicitat requeriria una extensió temporal de la que no disposàvem en un projecte que utilitzava la televisió de manera transversal. Malgrat tot, havíem de portar a terme una anàlisi audiovisual denotativa com un primer pas dins d’una anàlisi filosòfica de la publicitat. Però immediatament necessitàvem donar el pas a una interpretació connotativa, que havia de rastrejar significats ocults, conceptes pressuposats, argumentacions implícites o preguntes amb resposta incorporada.

La comparació que volíem fer entre l’activitat filosòfica i la llanterneria, ens va portar a comparar la publicitat amb el bany de casa nostra, i l’anàlisi denotativa amb la cura de l’aspecte extern de la nostra casa, dels acabats. L’anàlisi connotativa, però, havia d’arribar als llocs amagats, als llocs on s’acumulen una bona quantitat de canonades velles i amb goteres. Sabem que les canonades antigues estan carregades de conceptes estereotipats, valors antiquats, argumentacions confuses i exemples enganyosos, però també sabem que els dissimulen a través dels recursos expressius de la imatge que abans hem esmentat. La nostra tasca havia de ser la de trobar les bases filosòfiques sobre les que aquesta publicitat es recolza, per tal de veure si aquestes canonades perden aigua o estan en bon estat, i procedir a la reparació, si n’és possible.

En triem un de telefonia que ven llibertat, família i amistat. El procediment que volem desenvolupar és simple, es tracta de recuperar la ingenuïtat infantil. Hem de mirar l’anunci amb els ulls d’un nen de quatre anys, i per tant oblidar-nos del producte que s’anuncia. No ens interessa en aquest moment el fet d’anunciar un telèfon mòbil, el que ens preocupa és que ens venguen llibertat. I a més a més una llibertat retallada, limitada a triar amic o bar de copes i presentada com una absència total de condicionaments. Una llibertat impossible i absurda, amb la que al final de la classe l’alumnat no s’hi identifica en absolut. El procés ha consistit en anotar totes les referències que s’han fet a la llibertat de manera explícita, després continuar amb les que es fan implícitament utilitzant el personatge, el color, la música o el tipus de plànol. Per acabar amb una sistematització de tots aquests sentits i un judici crític i personal sobre ells. Al final hem aconseguit fer palesa la necessitat d’aclarir el sentit de les paraules i les imatges que utilitzem, i aquesta és una tasca eminentment filosòfica.

El següent anunci és d’un producte financer, un anunci tan abstracte que a l’alumnat adolescent no li costa gens mirar-lo amb l’actitud del nen de quatre anys, per a ells no te cap significat ni un pla de pensions ni un d’estalvi. Perfecte! Perquè ens permet trobar la línia argumental que desenvolupa: una parella, en una casa, de nit, fent comptes, feliços imaginant un futur de prats verds i cels blaus amb una parelleta als seus braços. L’argumentació, eminentment visual perquè quasi com s’utilitzen les paraules, no resisteix l’anàlisi detallat. Una part de l’alumnat s’identifica amb aquest model de vida. Magnífic, no hi ha res millor que tenir clar un objectiu i assumir-lo. Una altra part s’hi resisteix a aquesta vida de teletubi audiovisual. També està bé, ja no estem per marcar el model de vida que cada persona trie, això ho deixem als rectors. El nostre objectiu consisteix a fer-nos conscients d’unes expectatives que poden acabar empresonant-nos en una vida no desitjada.

Els productes de cosmètica d’una coneguda marca que ha revolucionat el concepte de bellesa i ha incorporat un model de dona corrent, amb corbes, edat i alçada, ens dona peu a analitzar el mecanisme de l’associació d’idees i conceptes. Està bé trencar el model de dona anorèxica i impossible, però fer d’aquest model la “realitat” esdevé un xic massa per resistir l’anàlisi filosòfica del concepte mateix. L’escenografia de l’anunci, la reflexió sobre el sentit dels conceptes utilitzats i la comparació amb dos textos filosòfics (un de Plató i l’altre de Descartes) són suficients per comprendre que, tot i la bona intenció, al final l’associació de “bellesa” i “realitat” era massa forçada.

Els anuncis que pregunten han proliferat com els bolets a la tardor. El problema és esbrinar si aquestes preguntes són com les preguntes en les que basa la filosofia la seua activitat. Quan intentem respondre-les ens adonem de que no intentaven saber què pensàvem, sinó dirigir el nostre pensament en una direcció determinada. I les preguntes filosòfiques no són així! No, de fet, normalment les preguntes que ens fem amb la filosofia no tenen resposta. Ah! És clar, les preguntes filosòfiques són les que nosaltres els fem als anuncis, i que són molt més fonamentals. Preguntes com: realment ens agrada ser la dona que ens mostra aquest anunci de detergent? Volem construir una vida de felicitat enllaunada i previsible? El nostre model de família és el del matrimoni heterosexual, amb fills i hipoteca?

En un dels clips un insecticida filosòfic acaba amb la intolerància, el fanatisme i el pensament únic amb l’ajut d’una veritat vestida de caputxeta vermella. En un altre les pors injustificades que ens paralitzen la vida i que assoten les consciències adolescents, es comparen amb la por que es te a la filosofia per la seua fama d’incomprensible i complicada. Un altre compara una vida sense filosofia amb els efectes de la bomba atòmica sobre Hiroshima i Nagasaki, després d’haver criticat el poder manipulador de la publicitat televisiva. En un anunci molt graciós els Deus de l’Olimp s’enfaden amb els humans perquè volen utilitzar la filosofia per a pensar, i els envien com a càstig la televisió i la publicitat, de la mateixa manera que Zeus va castigar a Prometeu amb la caixa de Pandora. Un altre (del que us proporcione les il·lustracions que acompanyen aquest article) utilitza l’animació per criticar el dirigisme polític i la manipulació de la televisió.

Però tots tenien una cosa en comú, l’entusiasme i la col·laboració que havien posat en realitzar-los. I la satisfacció i alegria que expressaven per la feina portada a terme. Potser haurien de ser aquestos els sentiments que hauríem d’associar a l’educació?

IES Escultor Francesc Badia. Foios