 Encara
hi ha periodistes -fins hi tot professors- que pensen que els coneixements
es transmeten per ciència infusa, que no cal Educar en Comunicació
ni als infants ni al jovent; que els ensenyaments/aprenentatges sobre comunicació
són els únics aprenentatges que es transmeten a través
dels gens... Aquesta pot ser l'explicació de les opinions com: "Seria
bo (...) que acabéssim ja amb l'etern discurs de la responsabilitat
de la televisió envers la societat, els valors i l'educació.
La televisió educa, però no perquè ho diguin els sociòlegs,
sinó perquè així la van crear (...).” No, no m’invento
res, podeu consultar l’article aquí.
Però
això no es tot, el crític de televisió -el qualifico
així ja que l'article d'opinió va aparèixer en les
pàgines de comunicació- remata el comentari amb un lacònic...
"i així serà sempre". D’aquesta manera, amb un cop de ploma,
en quatre línies, es carrega milers de plantejaments cognitius i
cents d'estudis (universitaris... o no) sobre la recepció i efectes
dels missatges audiovisuals en la infància i en el jovent en general.
Moltes
vegades, masses vegades, des d'AulaMèdia tenim la sensació
que som transparents; no em refereixo a les 22.000 persones que estan subscrites
al butlletí electrònic d'AulaMèdia, ni aquell professorat
que defensa una educació en mitjans, sinó aquelles persones
que s’adrecen "a tots els pesats que contínuament descobreixen els
mals endèmics de la televisió" i que pensen "que els nens,
com més televisió vegin, molt millor, molta més cultura
fagocitaran i molt més preparats estaran." Incrèdul vaig
tornar-me a llegir l'article, sí, sí, deia el que deia.
Sí,
clar! -vaig pensar- per alguns el nostre discurs és massa radical,
ja que demanem una educació per a formar ciutadans crítics,
autònoms i lliures. Potser per aquesta raó l'Educació
en Comunicació, la crítica a la forma i els continguts dels
mitjans, no està inclosa ni en els currículums escolars,
ni en les agendes dels mitjans de comunicació. A més... per
alguns, ni cal.
Per
això, quan algú, en la Trobada 2007 d'Educació
en Comunicació organitzada per La Xarxa, se’m va adreçar
i em va dir: "Home! els vídeos de la campanya [Contra
l’analfabetisme mediàtic] estan molt bé, però
són una mica exagerats", vaig contestar-li: "Potser sí, però
com deia el filòsof a vegades cal cridar perquè t'entenguin".
Tot
just arribant a casa, vaig connectar-me a Internet i vaig tornar a mirar-me,
per enèsima vegada, els vídeos de la campanya (perdó...
"les peces" que diuen els entesos en el món audiovisual). Aquella
mateixa nit vaig escriure un correu al Dídac i al Martí,
els autors, felicitant-los per la creativitat abocada als 5 vídeos.
Al final del missatge, però, vaig afegir una petita observació:
"Potser, en una altra ocasió, caldria cridar una mica més”. |
