En la nostra societat de la informació i de la comunicació, la indústria mediàtica viu de créixer. Però res no creix per sempre. Les persones, per exemple, creixem en la infància i en l’adolescència. Després ja no creixem i toca –si podem– madurar. Sembla que el nostre model de comunicació no vulgui madurar, que hagi emprès per sempre la via peter paniana. Madurar significaria, en comunicació, ser capaços de vertebrar una educació mediàtica per a tothom, de plantejar una il·lustració comunicativa per al conjunt de la ciutadania, d’arribar a les llums del coneixement i de la reflexió comunicativa. 

Hores d’ara estem immersos en una crisi ecològica, cultural, de model econòmic i de civilització. Una crisi derivada de la manera com percebem el nostre lloc en el món. Des de mitjans del segle passat fins ara, les nostres societats occidentals han cregut que el sentit de la vida consistia en l’acumulació d’objectes materials i serveis. També en l’acumulació d’informació i de comunicació-llaminadura, com més entretinguda i espectacular, millor.
 

En els darrers temps, però, veus lliures han plantejat una proposta que resumeixen amb l’expressió decreixement. Veus preocupades per una millor distribució de la riquesa i per una gestió racional dels recursos naturals del planeta. Veus que no tenen com a prioritat ni arribar al poder, ni mantenir-s’hi, ni ampliar les seves cotes d’influència, ni augmentar la seva capacitat d’ocupar despatxos. Només pretenen fer una reflexió des de consideracions ètiques. El decreixement, un moviment que en els darrers anys està prenent molta força a França (decroissance) i a Itàlia (decrescita), vol cridar l’atenció sobre com una economia hiperaccelerada està portant el món al desastre.

En l’esperit d’aquest moviment, a més, també hi té cabuda la racionalització de la informació; la necessitat de l’Educació en Comunicació per a tota la ciutadania; la urgència d’asserenar-nos i pensar la comunicació; la perentorietat d’aplicar-nos una lavativa que ens alliberi de l’empatx que el model dominant de comunicació ens provoca.

Alliberar-nos de la idolatria del consum i de la comunicació-espectacle permanent vol dir transformar l’imaginari personal i col·lectiu. Del que es tracta no és de disminuir el nivell de vida sinó de concebre’l d’una altra manera. En comunicació, del que es tracta no és d’estar menys informats, sinó de conèixer el seu llenguatge, d’augmentar la nostra capacitat de crítica i de reflexió, d’entendre la informació no com un fast food comunicatiu, sinó com una pràctica serena de reflexió i d’aprofundiment en la complexitat del nostre món. 

Què hem aconseguit amb una societat amb una informació que la ciutadania no controla? Què hem aconseguit amb l’actual model comunicatiu? Un decreixement de la informació ens hauria de portar a una societat més autònoma on els ciutadans i ciutadanes, educats en la comunicació, fossin capaços de fer-se càrrec lliurement de la seva informació, que és tant com dir del seu destí.