Què és l’anorèxia nerviosa?

L’anorèxia nerviosa és un trastorn de la conducta alimentària que consisteix en un rebuig a mantenir un pes corporal igual o per sobre del mínim normal que correspondria per edat i talla; s’acompanya d’un intens temor al guany ponderal, exagerant la importància del pes en l’autoavaluació personal que fa aquell qui pateix anorèxia nerviosa. S’observa una important restricció alimentària i en algun cas s’observa la presència d’episodis d’afartament i/o conductes purgatives per a controlar el pes (vòmits autoinduïts, prendre laxants). 

Quins són els factors de risc de l’anorèxia?

El principal factor de risc és una vulnerabilitat genètica subjacent, que explicaria fins al 70% del risc a patir una anorèxia nerviosa. Entre moltes altres característiques, la genètica determina el sexe (i les dones són més vulnerables a patir una anorèxia) i determinats trets de personalitat (el perfeccionisme sovint està associat a noies que pateixen una anorèxia). També és un factor de risc la pràctica d’esports estètics (dansa, gimnàsia rítmica, etc.) i la insatisfacció corporal (el disgust amb que perceben el seu propi cos les adolescents). El fet d’iniciar dietes restrictives és el principal factor desencadenant per a patir l’anorèxia.

Com t’expliques l’eclosió actual de l’anorèxia, quan fa una dècada o dècada i mitja era gairebé un fenomen testimonial? 

La importància de la insatisfacció corporal com a factor de risc per a l’anorèxia i la bulimia nervioses és cabdal en aquest sentit. Des de fa uns 30 anys el model estètic femení occidental ha anat fent-se més prim, amb pèrdua de volum i corbes, alhora que hi ha hagut una important difusió del mateix a través dels mitjans de comunicació (premsa escrita, revistes, ràdio, televisió i Internet). 

Darrerament, hi ha famílies que regalen una operació estètica a les seves filles si tenen bones notes... Què en penses d’aquesta manera d’entendre la vida que prioritza situar el cos com l’element més important en la construcció de la pròpia identitat?

Cal pensar que molts d’aquests pares que atorguen aquest tipus de gratificacions als seus fills i filles, són pares influïts pel mateix model esvelt, són pares que han interioritzat aquest valor estètic i que probablement el transmeten als seus descendents. És evident que cal fomentar altres valors, a banda d’un model estètic, en la construcció de la identitat dels adolescents, i en aquí hi juguem un paper fonamental les famílies i l’escola.

Quina influència directa tenen els mitjans de comunicació, el món de la moda, les pàgines web, etc. pel que fa a l’obsessió per aprimar-se?

Els mitjans de comunicació són els principals divulgadors d’aquest model estètic femení que promou insatisfacció corporal entre les adolescents. Però estan al servei d’importants interessos econòmics, pel que es fa difícil imaginar un canvi d’estratègia “autèntica”; els anuncis no es fan per a fomentar valors o per a l’enriquiment personal d’aquell que se’ls mira, sinó per a generar necessitats i promoure el consum.

Iniciatives com la d’AulaMèdia i La Xarxa d’Educació en Comunicació, contra l’analfabetisme mediàtic, són molt interessants i potser cal dir imprescindibles, per a formar i dotar als joves d’una adequada capacitat d’anàlisi de la massiva allau d’informació i publicitat que reben. La repercussió positiva que té el fet d’estar adequadament informat, la constatem per exemple des de l’àmbit de la Salut Mental en els Grups d’Adolescents amb Trastorns Alimentaris. Quan a aquestes noies se’ls explica que moltes de les imatges que veuen en publicitat estan retocades digitalment, observem canvis en les actituds alimentàries i modificacions en el model estètic interioritzat.