Quasi tots aquests jocs són gràficament bastant simples si els comparem amb els de les videoconsoles (tot i que aquests tenen l’avantatge pels nois i noies que són gratuïts i que hom pot estar a l’ordinador fent veure que treballa mentre està jugant, una cosa que no faria mai un adult, està clar). Però tot i que la mecànica és simple, s’hi poden afegir els elements que fan que ens enganxem i passem força estona intentant superar-nos a nosaltres mateixos. Aquestes són les maneres més habituals que trobarem a la majoria de jocs publicitaris: donar una puntuació segons l’èxit del jugador, establir nivells en el joc (“pantalles”) que s’han d’anar superant, fer una taula de les millors puntuacions, enviar la nostra puntuació a un amic perquè vegi fins on hem arribat i intenti superar-nos... Són maneres de provocar el desafiament en el jugador, les ganes de superar-se a ell mateix, o a l’ordinador o a un amic, i que torni a jugar repetidament per intentar aconseguir-ho, i per tant estigui més estona veient la marca una vegada i una altra.
 

Imatge 1

A la imatge 1 hi veiem un joc de beisbol d’una pàgina multijocs, en aquest cas patrocinat per una marca de xiclets (la que mastega i amb què fa globus el batedor). Fixem-nos en els elements de què parlàvem abans. A sota la pantalla de joc hi tenim la possibilitat de veure la taula dels millors jugadors i desafiar un amic a través del correu electrònic. A la part dreta, sota el trofeu, hi podem veure els punts que costa cadascun dels trofeus. Els que guanyi el nen els pot guardar a la seva pròpia sala de trofeus, on es pot accedir des de l’enllaç que hi ha sota les puntuacions. A la part de sobre ens ofereix la possibilitat de “jugar per guanyar”, és a dir, la possibilitat de guanyar algun premi real (en aquest cas uns altaveus per l’ordinador) a més de guanyar punts. Per poder optar-hi cal que el menor hagi donat les seves dades per registrar-se.
 

Imatge 2

Una altra estratègia que serveix per fer més significativa l’experiència del joc és personalitzar-lo: poder triar el personatge, posar-li un nom, triar l’oponent, triar el decorat. Per insignificant que sigui, el que es pot canviar (de vegades seran simplement els colors) fa que el jugador se senti més identificat amb el personatge, senti com a més “seu” el joc i per tant que l’acció publicitària pugui ser més efectiva. En l’exemple que veiem a la imatge 2 (que estrictament no podria definir-se ben bé com un advergame perquè és un joc que ja corria per Internet al qual se li va afegir publicitat), el jugador pot triar el color de la taula (verd dels xiclets de clorofil·la o blau dels xiclets de menta), el nom i la “personalitat” de l’oponent i “l’angle de la càmera” des d’on veu la pista de joc. Només aquests petits detalls ja fan que fem el joc més “nostre”.
 

Imatge 3

A banda del superar-se a un mateix, un altre esquer d’aquestes pàgines és oferir-los regals, ja sigui quan s’arriba a una certa puntuació, ja sigui pel fet de registrar-se. Aquests “regals” acostumen a ser imatges o petites aplicacions com per exemple estalvis de pantalla (amb els logotips o els productes de la marca), o permisos “especials” que permeten accedir a nivells superiors del joc o a continguts “exclusius”, com per exemple veure en exclusiva el vídeo de l’últim anunci de la marca que encara ningú ha pogut veure a la televisió.

L’estratègia del desafiament en l’advergame s’utilitza en menors, però també en adults. En principi sembla que l’objectiu dels jocs publicitaris i les seves estratègies per ser més addictius són els infants i els adolescents més que no pas els adults (i en qualsevol cas sembla clar que l’impacte, la capacitat de penetració, l’efectivitat, és més gran en un nen que en un adult). Però algunes xifres mostren que això no és ben bé així. Segons alguns estudis, un 42% de les persones que freqüentment participen en aquests jocs estan per sobre dels 35 anys, mentre que un altre 30% en tenen entre 18 i 30. De la mateixa manera que ens arriben correus amb acudits, campanyes solidàries, vídeos o presentacions, ens arriben també jocs que tenen l’avantatge que es poden jugar ràpidament sense haver d’instal·lar res a l’ordinador. Alguns fins i tot són especialment dissenyats per al públic adult, com per exemple el d’una casa de mobles en què el jugador ha de crear la seva pròpia postura sexual (a sobre un llit o sofà de la marca) Imatge 3, o el d’una coneguda marca de beguda alcohòlica que prometia durant tot el joc acabar mostrant una imatge d’una famosa actriu despullada.
 

Imatge 4

Un pas més enllà en l’advergaming són les comunitats virtuals. Prenent com a model webs com SecondLife, algunes marques conceben autèntics mons virtuals on els infants poden crear-se un personatge o fins i tot la seva pròpia casa o habitació i poden moure’s per ciutats, visitar amics o anar a comprar a botigues. En l’exemple 4 es tracta d’una ciutat virtual, on el nen pot guanyar “diners” fent activitats diverses i gastar-los comprant a la botiga de queviures on tots els productes són de la marca anunciant, que també els informa del contingut nutritiu de cada producte.

On es troben tots aquests jocs i com arriben als internautes més joves? O bé en el web de la marca en qüestió (i és un molt bon esquer per atreure el nen cap a aquest web on, amb una mica de sort, potser hi farà un tomb buscant altres jocs) o bé en webs multijocs com la de la imatge 5, unes pàgines amb desenes de jocs classificats per tipus, que són una espècie de salons recreatius virtuals, on per tornar a jugar no cal anar posant monedes fins que se’ns acabin, sinó simplement clicar «play again».
 

Imatge 5

En la majoria de casos, però, aquests jocs arriben a través d’un correu electrònic d’algun amic, el que s’anomena l’expansió viral, amb la qual cosa se’n reforça l’interès, perquè l’envia algú de confiança i amb qui poder després parlar-ne. Sovint aquest joc serà un tema de conversa habitual (alguns es poden jugar en xarxa) de manera que, igual com passa amb tal programa o sèrie de televisió, serà un element més d’identificació de pertinença al grup. Un cop s’acaba el joc, moltes vegades l’infant és convidat a anar al web de la marca on se l’informa que hi trobarà altres jocs, regals i... «un munt de coses més».