Mirin-me bé. Tenen al davant un professor desbordat. Satisfet, però desbordat. Com les meves canes els ho ben asseguren, jo no sóc incaut ni primerenc en això d’afrontar iniciatives educatives; fa temps que provo i m’atreveixo amb dinàmiques i continguts situats a les fronteres del currículum oficial. Mirin, si no: he fet realització de vídeo amb un grup de vint alumnes; m’he ficat a les fosques en un laboratori fotogràfic minúscul amb quinze adolescents; he actuat com a corresponsable d’una revista de centre, bilingüe, finançada per l’AMPA, venuda per l’alumnat pel barri i coordinada per una ONG; he muntat grups d’acció solidària... Tot això m’ha proporcionat embolics i tensions, però mai m’havia sentit desbordat. Amb l’experiència d’aquest any sí.

De bon començament, l’experiència que endegàvem al nostre institut (l’IES Els Alfacs de Sant Carles de la Ràpita) no era gran cosa: es tractava d’implicar un grup d’adolescents en la tasca d’elaborar un programa de televisió, de tipus magazine, i d’emetre’l pel canal comercial local tot combinant els missatges prèviament enregistrats amb altres creats en directe.

Els objectius marcats tampoc no eren com per témer el desbordament, ja que allò que es pretenia de l’alumnat era:

- Experimentar personalment totes les fases de la creació i emissió de missatges televisius.
- Reflexionar sobre la realitat social de la televisió.
- Millorar la competència lingüística oral.
- Practicar la comunicació mediàtica.
- Conèixer els principis bàsics de la narració i la comunicació iconogràfica.
- Participar en un treball col·lectiu i cooperatiu. 
- Valorar de forma crítica els missatges audiovisuals que ofereix la societat.

Part de la dimensió innovadora (almenys en allò que es refereix a la metodologia) de l'experiència residia en aquesta opció delegatòria d’autonomia a l’alumnat, la qual cosa, tractant-se de joves de segon de batxillerat, tampoc no resulta gaire agosarada.

Fins aquí bé. Molt maco des de la perspectiva d’un programa d’innovació educativa en matèria d’educació audiovisual. L’objectiu-marc era que l’alumnat construís una idea pròpia de les possibilitats creatives, comunicatives i manipuladores que té la televisió, mitjançant la seva experiència individual i col·lectiva (amb l’efecte consecutiu de l’augment de la capacitat crítica de l’alumnat davant el consum de missatges televisius i audiovisuals comercials). Però tot plegat es va desbordar.

Els ho explico: en ser una experiència nova pel centre i per l’alumnat, com a motivació i aproximació al tema de la televisió, vaig plantejar el visionat analític i crític d’una sèrie de diapositives il·lustratives dels conceptes més essencials de la morfosemàntica de la imatge fixa... En aquest cas no va passar res fora del normal (encara que, davant de certes imatges curioses, alguns es van mostrar molt interessats per conèixer el procés tècnic de consecució i en desentranyar-ne totes les lectures possibles).

El primer avís el vaig rebre quan, com a primera activitat creativa del curs (i també d’acostament a la narrativa audiovisual), vaig plantejar que, treballant en parelles, els alumnes expliquessin una petita història fent servir aproximadament setze imatges fotogràfiques digitals (que, per no gastar, jo podia veure a la mateixa càmera que fessin servir). Una nena va dir que aquesta no era una bona manera de lliurar una feina com aquella i que m’ho presentarien en un “power”. I així va ser.

El segon avís va coincidir amb la primera activitat amb la càmera de vídeo. Es tractava d’enregistrar la petita història més votada de les que havien treballat en l’exercici anterior. L’activitat pretenia que reflexionessin sobre les possibilitats i condicions que comporta passar de la imatge fixa a la narració audiovisual.

Encara no havien acabat d’enregistrar la primera seqüència quan, de manera autònoma, ja havien decidit un repartiment de les preses i anaven rumiant els tipus de plans amb els quals composarien la seva part. No em consultaven: m’ho comunicaven i ho comentaven amb els companys. I no era que em menyspreessin com a professor, sinó que se sentien amb la confiança suficient com per experimentar i aprendre sense necessitat d’ordres. Tots ells i elles no paraven d’explicar-me les solucions decidides per a  l’enregistrament creatiu de la part que els pertocava.

Però el desbordament monumental es va produir a l’hora d’afrontar l’elaboració (també per parelles) dels missatges videogràfics amb els quals havien d'omplir la secció del programa televisiu que els havia tocat assumir.

El centre disposa d’una càmera de vídeo, d’un potent ordinador per al tractament digital de les imatges i d'un mesclador de sons. El grup estava integrat per una dotzena de nois i noies i comptava amb dues hores de classe seguides per setmana. El primer dia de la nova activitat, els grups es van dedicar a planificar llur tasca i a decidir què i com treballarien.

El segon dia em van plantejar la qüestió de què havien parlat prèviament: amb sis equips de treball, una sola càmera, un sol equip de muntatge en dues horetes lectives i dintre del recinte del centre no es podia fer el programa de televisió que ells i elles volien fer... Em van explicar la seva proposta: em van emocionar amb la demostració de llur capacitat d’anàlisi d’una situació i amb llurs iniciatives... Durant la setmana següent (i al llarg del mes que teníem destinat a l’enregistrament de les imatges amb les quals s’havien de construir les seccions del programa televisiu), el grup va funcionar desbordant tots els límits acadèmics:

- Em van dir que havia de robar una altra càmera o es corria el risc de no poder treballar per falta de mitjans: el CRP de la comarca ens la va deixar.
- La majoria dels missatges amb els quals van decidir confeccionar la seva secció comportava l’enregistrament fora del centre i en hores no lectives i em van demanar permís per a treballar sols.
- Molts dels estudiants es van baixar el programa Studio 8 d’Internet al seu ordinador domèstic i van fer els exercicis de muntatge a casa.
- Cada equip va decidir comprar una cinta de vídeo per tal de no malbaratar el treball dels altres equips.
- Van arribar a una espècie d’acord segons el qual es comunicarien entre ells la previsió de l’ús de les càmeres i de l’equip de muntatge del centre.

O els límits són intocables?

IES Els Alfacs