- Qualsevol film que fem visionar als alumnes ha de ser presentat a priori i treballat a posteriori. Hem de fugir del concepte de cinema simplement com a oci.

- Hem d’escollir pel·lícules amb una certa qualitat i adients a la seva edat i preparació cultural. Tan negatiu és que els alumnes vegin un film-escombraria com un altre d’excel·lent però per al  qual no estan prou madurs.

- És un recurs del que no cal abusar i que hauríem de coordinar-nos amb la resta del claustre per rendibilitzar pedagògicament els films. Un mateixa pel·lícula ens pot ser útil per diverses matèries i és important que es facin treballs globals dels films.

- En el cas de la relació literatura-cinema podem fer visionar adaptacions d’obres literàries als alumnes amb una doble finalitat: fer que l’alumne conegui l’obra sense haver-la llegida i propiciar l’estudi comparatiu llibre/film. Aleshores hem de tenir en compte quin tipus d’adaptació s’ha realitzat, si és fidel o no al text, si incorpora o elimina personatges, si canvia o no el final i hem d’informar els alumnes d’aquestes modificacions.

- Si volem portar a terme l’estudi de la relació obra literària/obra fílmica hem de procurar que l’alumne llegeixi prèviament el llibre i, un cop realitzat el control de lectura que el professor consideri adient, presentar el film per portar a terme la corresponent anàlisi comparativa. En el cas que això no sigui possible, el professor hauria de triar una sèrie de fragments de l’obra que ell consideri significatius per ser llegits pels alumnes.

- Es molt important que el alumnes sàpiguen veure que sovint el director de la pel·lícula transforma el material literari segons les seves idees i el seu criteri. Quan treballem el film amb els alumnes hem de tenir clar que estem davant d’una obra diferent, amb un llenguatge propi i que això s’ha tenir en compte quan hem d’analitzar. El film no sol ser una simple il·lustració de llibre i té una entitat pròpia.

- També hem de procurar anar més enllà del fet pròpiament literari i cinematogràfic i, encara que no estem coordinats amb els professors d’altres matèries (sovint és complicat) hauríem de treballar aspectes relatius a la música, ciències socials, ciències experimentals, educació en valors, tecnologia i altres.

- En ocasions potser no caldrà que els alumnes vegin tot un film, sinó que amb un episodi ja n’hi haurà prou per poder treballar a classe una unitat didàctica. Així ens pot passar sobretot en les versions televisives d’obres literàries, que acostumen a ser més extenses que les cinematogràfiques.

- Hauríem d’evitar que alguns alumnes substitueixin, a nivell particular, algunes de les lectures del curs  per visionats de films. Això és molt negatiu perquè no només va en detriment de l’hàbit lector que ha d’adquirir l’alumne sinó que la versió cinematogràfica que vegi li pot donar  una percepció equivocada de l’obra literària.

A continuació presentaré uns exemples de com els diferents generes literaris es poden treballar a classe amb l’ajuda del cinema.:

Novel·la. Es tracta potser del gènere literari més adaptat. És important que els alumnes coneguin els dos textos, el literari i el fílmic, i analitzin el procés d’adaptació. Posaré com a exemple Solitud de Víctor Catalá adaptada per Romà Guardiet, i Tristana de Pérez Galdós, portada al cinema per Luis Buñuel, amb una sèrie de canvis molt significatius. Quan es tracta d’adaptacions de novel·les de gran extensió, el cinema pot servir com a aproximació i síntesi de l’original. Seria el cas de La febre d’or de Gonzalo Herralde, adaptació de Narcís Oller portada a la televisió i després resumida per al cinema o bé de El Quijote de Manuel Gutiérrez Aragón, que va adaptar la primera part de l’obra de Cervantes a la televisió i després amb El caballero don Quijote, la segona, al cinema.

Conte literari. Ens permet moltes possibilitats de treball. Podem trobar-nos diferents tipus d’adaptació: conte allargat, barreja de contes, suma successiva de relats, o bé un conte dintre de l’altre. Podem portar el conte a classe, llegir-lo i després de veure el film, comentar el procés de transposició. Com a exemples tenim Dones basat en relats de Isabel Clara Simó (barreja de contes) i El perquè de tot plegat de Ventura Pons (suma successiva de relats) que recull diversos contes de Quim Monzó. Emilia, parada y fonda d’Angelino Fons, ampliació del conte Un alto en el camino de Carmen Martín Gaite o Beatriz de Gonzalo Suárez, que es basa en dos contes del recull Jardín umbrío de Valle-Inclán.

Teatre. La interrelació entre teatre i cinema també ens permet la lectura a classe de les obres originals a càrrec de diferents alumnes i, fins i tot, la seva representació. En aquest cas cal considerar quin són els recursos que el director de cinema ha emprat per fugir del que s’anomena “teatre filmat” en els seves adaptacions. Com a exemples podem posar Actrius de Ventura Pons, que adapta E. R. de Josep Maria Benet i Jornet i La casa de Bernarda Alba, una versió molt acadèmica del clàssic de García Lorca.

Poesia. Són adaptacions molt més minoritàries. En alguns casos aprofiten el relat biogràfic d’un escriptor per incloure-hi poemes seus. Aleshores podem treballar aquests poemes i veure en quins contextos apareixen en el film i quina funció tenen. Podem citar Es quan dormo que hi veig clar de Jordi Cadena, que es basa  en les obsessions que té un director de cinema per la poesia i la personalitat de J. V. Foix o El cartero y Pablo Neruda versió que Michael Radford va fer de l’obra de Antonio Skarmeta, Ardiente paciencia i que ens presenta un moment crític de la biografia del poeta xilè.

Professor de Secundària