L’escola i les pràctiques educatives formen part d’un sistema de concepcions i valors culturals que fa que el currículum hagi de ser entès com una forma de mediació entre l’alumnat, el professorat i un ampli espectre de textos i d’imatges procedents tant de l’interior com de l’exterior de l’escola. Els joves porten a l’escola, a part d’una cultura familiar, un fort bagatge de productes culturals que provenen dels mitjans de comunicació: televisió, internet, cinema, jocs de la play… i que en definitiva estarien emmarcats en el consum i la cultura popular. I en aquest sentit, es pot apreciar la gran distància que cada dia es fa més insalvable entre com s’educa a l’escola i com eduquen els mitjans de la cultura popular.

Dins de l’Educació Secundària Obligatòria, determinada per les seves àrees compartimentades, ens trobem amb la necessitat d’incloure nous coneixements i valors com els continguts tranversals: l’educació ambiental, i l’audiovisual entre d’altres, però no sempre és fàcil ja que el professorat a vegades parcelem molt els àmbits i no donem cabuda a aquests temes que al final deixen de plantejar-se. En concret, dins de l’àrea de Visual i Plàstica tenim un currículum que entén l’art com un llenguatge (idea que es remunta a l’escola de la Bauhaus) i com a tal, els seus continguts fan referència al elements propis del llenguatge visual com el color, la línia, el pla, les textures... la finalitat del qual és formar espectadors d’art.

Si mirem, però, quins canvis ha sofert el panorama artístic contemporani, veiem que des dels noranta fins ara hi ha tendències que apunten cap a una mirada d’allò social de la mà d’un bon nombre d’artistes com ara la Sophie Calle o bé la Rineke DijKstra, que aprofiten el poder mediador de tot allò visual per crear miralls que reflecteixin la nostra realitat.

Realitat que es projecta a través de les noves tecnologies i de la utilització de nous mitjans, la qual cosa ens porta a plantejar-nos que si les pràctiques artístiques canvien potser també ha de canviar alguna cosa a les aules. Per això penso que l’Educació Visual i Plàstica s’ha de preocupar també d’aquest univers visual dels adolescents, que en definitiva és a partir del qual ells s’enmirallen, es veuen i es projecten. Val la pena treballar a partir d’aquesta informació que sabem de sobres que tenen, per treballar les seves representacions i el seu món (la seva realitat).

Caldria tenir com a referents per a treballar amb el nostre alumnat les imatges que tenen penjades a les seves habitacions, les fotografies que tenen a les agendes i carpetes, referents d’internet, els programes de televisió que veuen, les seves icones populars, les imatges amb les quals es representen en el Messenger.

Tot això tenint en compte que cada manifestació cultural té unes característiques determinades i una història al darrere, la qual cosa fa que davant de tots aquest referents no hi ha sols lectors, sinó intèrprets ja que cada individu s’apropia d’aquests referents en funció de les experiències viscudes. Per aquest motiu la cultura visual exerceix un paper de pont que connecta l’univers visual de fora de l’escola (des de els vídeo-clips, la publicitat, o la consola, fins a les caràtules dels CD) amb l’aprenentatge d’estratègies per compendre, descodificar i transformar-la des de l’escola.

Aquests refernts culturals es poden explorar, treballar des de la perspectiva de les emocions, dels valors, del paper que juguen amb ells com a objectes de consum, de plaer, de situar-se en un grup social, dels seus efectes d’inclusió o exclusió... amb la finalitat de crear usuaris (i també creadors) crítics de tot tipus de mitjans. Amb això no vull dir que els “objectes d’art que fins ara s’estudien” deixin de ser continguts vàlids. La cultra visual està en expansió de la mateixa manera que les arts visuals, la televisió, les belles arts o la publicitat... és a dir, conviuen i sovint es barregen i podem trobar anuncis publicitaris inspirats en obres d’art, o exposicions de vídeo en un museu (Freedman, 2000).

Aquest és l’escenari davant el qual tenim la possibilitat de treballar, però això vol dir ampliar el domini de l’educació artística per estendre’l a tot allò que s’anomena cultura visual, a compendre els seus significats, relacions i influències, a fi i efecte de modificar part dels continguts curriculars de l’àrea de Visual i Plàstica i enfocar-los cap a un camp amb moltes més incògites, encara poc explorat, si bé amb unes possibilitats molt interessants des del punt de vista pedagògic.

Bibliografia

CURRAN, J, MORLEY, D, WALKERDINE, V (1998) Estudios culturales i comunicación. Barcelona. Paidós Comunicación.

FREEDMAN, K (2000) "Social Perspectives on Art Education in the U.S. Teaching Visual Culture in a Democracy". Studies in Art Education 41.

GIROUX, H (1996) Placeres inquietantes. Barcelona. Paidós Educador.

GOODSON, I. (1999) Cambios en el currículum. Barcelona. Octaedro.

HERNANDEZ, F. (1999) "Estudios culturales y lo emergente en la educación". Cuadernos de Pedagogía, núm. 285, 40-44.