Hores d’ara, a Nord-amèrica, ja es venen més DVD’s que entrades per al cinema. Si es té en compte que el preu mitjà de l’entrada és allí la tercera part del dels DVD’s, resulta clar on és el negoci. Podríem dir sense gaire risc a equivocar-nos que a Hollywood ja no es creen pel·lícules, sinó propietats intel·lectuals explotables en diversos formats, videojocs i merchandising, per exemple. Els grans beneficis ja no provenen de la gran pantalla sinó de les petites.

Cada cop, però, es consumeix més cinema, especialment entre el jovent. Vegeu, per exemple, l’estudi Tecnocomunicajoves publicat a AulaMèdia el juny de 2005, on es comprova que les pel·lícules són el producte mediàtic més consumit entre els nois i noies de 3r d’ESO a 2n de Batxillerat. Mai, en la història del cinema, tanta gent havia vist tant de cinema sense haver anat al cinema. Sembla clar que estem a les portes d’un canvi de model cinematogràfic, el model home cinema es presenta com el successor del model de la gran pantalla; i, probablement, la litúrgia d’anar al cinema, a una sala col·lectiva gran, acabi aviat sent un hàbit residual. A part de la seducció que té tota litúrgia, anar al cinema, veure un film en pantalla gran, a les fosques, és la millor manera de veure cinema i enllaça amb la connexió màgica cinema-somni, que ja els pioners del cinematògraf van observar.

Hi ha, de totes formes, un element més greu: la desocialització del cinema, la individualització de la cultura fílmica. ¿Què se’n farà del cinema com a forma de reflexió col·lectiva, com a manera social de debat per posicionar-se, des del punt de vista ètic, ideològic, sentimental, estètic... davant d’una història explicada amb imatges? La riquesa i el bagatge suggeridor del cinema que sorgeix del comentari, de la crítica, de l’anàlisi interpersonal es pot perdre fàcilment.

Més d’un segle de cinema ens ha regalat un patrimoni comunicatiu, històric, artístic i vital de proporcions inimaginables. Què fer amb tot aquest tresor? Seguirem caient en el gravíssim error de la nostra societat de la informació de posseir la informació, però de no gestionar-la democràticament? 

Des d’AulaMèdia no tenim cap dubte que és el món educatiu qui s’ha de fer càrrec de la gestió social d’aquesta informació, d’aquesta enorme i constant producció artística que és el cinema –comercial i no comercial-, de la qual no som ni capaços d’imaginar-nos les seves possibilitats educatives. Una educació en cinema com a eina d’exemplificació; com a forma per saber llegir la cultura audiovisual; com a llapis prodigiós per saber escriure imatges; com a via per a la reflexió sobre un mateix, sobre els sentiments, sobre les idees, sobre les relacions socials...

Ha arribat el moment –en realitat ja fa temps que ha arribat– que la informació, que la comunicació, que la creativitat del cinema i dels altres mitjans tingui un pupitre reservat en les nostres aules i es comenci a socialitzar la comunicació, es comenci a fer-ne una anàlisi crítica, a gaudir de les seves possibilitats educatives i de la seva capacitat d’innovació. Sí, innovació perquè la major part de les experiències educatives sobre educació en mitjans de comunicació –i aquestes pàgines ja sap el lector que en són un altaveu- plantegen un estil més de diàleg, més de descoberta, més de reflexió en el dia a dia de l’escola. 

Ja sabem com van les coses. Ja tenim una certa edat. Primer apareix la necessitat social; després, l’ús d’unes tècniques i d’unes noves fórmules d’aprenentatge de les quals hom comprova la seva funcionalitat, el seu bon rendiment i la seva excel·lència. A continuació, es produeix un avenç significatiu comprovat per un nombre significatiu de persones. Finalment, arriba molt lentament amb pas de cargol -des de les institucions- una llei, un corpus normatiu que dóna carta de naturalesa al progrés, al pas endavant que la part més activa de la col·lectivitat ja ha vist clar i ja fa servir. El problema en la qüestió de l’educació en cinema i en comunicació, és que qui ha d’establir el marc normatiu i curricular que ha de fer extensiu l’avenç a la tota la comunitat escolar, va excessivament lent. O ha perdut el tren o mai l’ha agafat.